.JPG){kind=small}
Entradas
Avui, a classe de comunicació hem recordat els cinc aspectes importants de la comunicació. aquest són:
-Escoltar
-Mirar
-Llegir
-Escriure
-Parlar
I20 Starry Night Images
Hace 2 años
Mostrando entradas con la etiqueta Comunicació oral digital i escrita. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Comunicació oral digital i escrita. Mostrar todas las entradas
viernes, 11 de diciembre de 2009
miércoles, 9 de diciembre de 2009
Diccionaris
Avui a la classe de comunicació he, treballat els cinc grans diccionaris de la llengua Catalana. Els anomenarem per ordre cronològic:
La activitat va consistir en dividir-nos en grups per fer la següent tasca:
A1-Buscar informació de Pompeu Fabra i el seu diccionari
A2- Buscar informació del diccionari de Mossèn Alcover i Francesc Borja-moll
B1- Buscar informació del diccionari dels diccionaris de Joan coromines.
B2-Buscar informació de la Gran enciclopèdia Catalana i del DIEC
- El primer diccionari de la llengua catalana va ver el de Pompeu Fabra anomenat Diccionari General de la llengua Catalana.
- El segon diccionari va ser el Diccionari Català, Valencià i Balear fet per Mossèn Alcover i Francesc Borja-moll
- El tercer diccionari que trobem és el de Joan Coromines anomenat Diccionari etimològic i complementari de la llengua Catalana. Joan Coromines no només va fer aquest diccionari sinó que va fer molts més.
- El quart diccionari és l'anomenat Gran enciclopèdia Catalana
- Per últim trobem el diccionari de l'Institut d'estudis Catalans anomenant DIEC (1995) per les sigles d'aquest. El DIEC recull tot allò que interessa dels diccionaris anterior.
La activitat va consistir en dividir-nos en grups per fer la següent tasca:
A1-Buscar informació de Pompeu Fabra i el seu diccionari
A2- Buscar informació del diccionari de Mossèn Alcover i Francesc Borja-moll
B1- Buscar informació del diccionari dels diccionaris de Joan coromines.
B2-Buscar informació de la Gran enciclopèdia Catalana i del DIEC
martes, 1 de diciembre de 2009
Tipus de llenguatge
A classe de comunicació vàrem portar informació del llenguatge poètic, publicitari i col·loquial per fer un debat. Encara que jo vaig participar perquè vaig ser la moderadora jo vaig portatr la següent informació:
1. El poema i el jo poètic
2. Característiques del llenguatge poètic
3. Mecanismes de formació de figures
4. Elements bàsics de la poesia
Aquetainformació esta extreta d'aquesta pàgina: http://perso.wanadoo.es/dcosg/1r%20BATXILLERAT/GENERES%20LITERARIS/La%20poesia.htmç
Llenguatge poètic
1. El poema i el jo poètic
La poesia s'expressa principalment en el poema, però no únicament. Hi pot haver poesia en la prosa, en la novel·la, en el teatre...
Però, centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha un subjecte que parla, que s'expressa, que comunica un missatge poètic. Aquest subjecte (que en la novel·la s'anomena narrador), en poesia rep el nom de veu, de jo poètic, i no s'ha de confondre amb l'autor en tant que personatge històric.
L'autor és la persona que compon el poema, però no és apropiat identificar-lo amb la veu poètica. Deixant de banda si l'autor és sincer o no, o si la composició poètica reflecteix el seu estat d'un moment però no d'un altre, els textos literaris tenen una formulació prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors. Per això diem que un poema, un cop formulat, deixa de ser un episodi històric lligat a una cronologia concreta i esdevé un component del corpus literari general. Així, qualsevol receptor pot fer-se'l seu, interpretar-lo i sentir-lo a la seva manera.
Però, centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha un subjecte que parla, que s'expressa, que comunica un missatge poètic. Aquest subjecte (que en la novel·la s'anomena narrador), en poesia rep el nom de veu, de jo poètic, i no s'ha de confondre amb l'autor en tant que personatge històric.
L'autor és la persona que compon el poema, però no és apropiat identificar-lo amb la veu poètica. Deixant de banda si l'autor és sincer o no, o si la composició poètica reflecteix el seu estat d'un moment però no d'un altre, els textos literaris tenen una formulació prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors. Per això diem que un poema, un cop formulat, deixa de ser un episodi històric lligat a una cronologia concreta i esdevé un component del corpus literari general. Així, qualsevol receptor pot fer-se'l seu, interpretar-lo i sentir-lo a la seva manera.
2. Característiques del llenguatge poètic
El llenguatge poètic té dues característiques bàsiques que engloben totes les altres: ritme i figura. El ritme és la repetició de sons, de paraules. d'estructures, d'idees.
El poema, doncs, té una relació tan intensa –una fusió entre la fonètica i el significat que és intraduïble a la prosa i no és apte per a ser resumit. El poema és una manera original de captar el món i és capaç de provocar un gaudi estètic lligat a un aprenentatge cultural.
Els diccionaris recullen els significats convencionals dels mots, aquells significats primaris, que serveixen per comunicar-se, anomenats denotatius. però, en alguns casos recullen també una altra accepció, el sentit figurat. Per exemple, "anar amb el coll dret" té un sentit literal i un sentit figurat. El sentit figurat pot ser més corrent, fins i tot, que el sentit denotatiu.
En poesia, qualsevol paraula o expressió pot assumir un significat figurat o connotatiu, que depèn del context, de l'autor o del lector. El resultat és el fenomen anomenat recurs expressiu, figura retòrica, o simplement, figura.
El poema, doncs, té una relació tan intensa –una fusió entre la fonètica i el significat que és intraduïble a la prosa i no és apte per a ser resumit. El poema és una manera original de captar el món i és capaç de provocar un gaudi estètic lligat a un aprenentatge cultural.
Els diccionaris recullen els significats convencionals dels mots, aquells significats primaris, que serveixen per comunicar-se, anomenats denotatius. però, en alguns casos recullen també una altra accepció, el sentit figurat. Per exemple, "anar amb el coll dret" té un sentit literal i un sentit figurat. El sentit figurat pot ser més corrent, fins i tot, que el sentit denotatiu.
En poesia, qualsevol paraula o expressió pot assumir un significat figurat o connotatiu, que depèn del context, de l'autor o del lector. El resultat és el fenomen anomenat recurs expressiu, figura retòrica, o simplement, figura.
3. Mecanismes de formació de figures
Hi ha quatre mecanismes principals
1. Supressió: es produeix quan hi ha omissió d'elements que habitualment figurarien en el discurs, com conjuncions, components de la frase, termes d'una comparació; ocultació de significats, etc.
2. Addició: es produeix quan s'incorporen més elements dels necessaris o bé quan es repeteix un element d'una forma insistent.
3. Combinació o canvi d'elements: entre tots dos existeix alguna analogia, que permet fer aquesta substitució. És el cas de la metàfora.
4. Permutació del lloc que ocupen els components del discurs.
1. Supressió: es produeix quan hi ha omissió d'elements que habitualment figurarien en el discurs, com conjuncions, components de la frase, termes d'una comparació; ocultació de significats, etc.
2. Addició: es produeix quan s'incorporen més elements dels necessaris o bé quan es repeteix un element d'una forma insistent.
3. Combinació o canvi d'elements: entre tots dos existeix alguna analogia, que permet fer aquesta substitució. És el cas de la metàfora.
4. Permutació del lloc que ocupen els components del discurs.
4. Elements bàsics de la poesia
La forma que adopta l'expressió poètica és el poema. La unitat bàsica d'un poema és el vers.
4.1 El vers
El vers és una successió de paraules que ocupen una sola ratlla i són determinades pel nombre de síl·labes (metre), la rima i el ritme.
El nombre de síl·labes d'un vers són les síl·labes que es poden comptar fins a l'últim accent. Els versos poden ser d'art menor (menys de 9) o d'art major (9 ó més de 9). En els versos d'art major podem trobar una pausa, cesura, que divideix el vers en dos hemistiquis.
El ritme s'obté mitjançant la repetició de combinacions de síl·labes tòniques i àtones (peus rítmics).
La rima és la repetició dels sons al final dels versos a partir de la darrera vocal tònica. La rima és consonant si rimen tots els sons i assonant si només rimen els vocàlics. També distingim entre rima masculina, quan les últimes paraules dels versos que rimen són agudes, femenina, quan són planes o esdrúixoles, i maridada, si s'alternen versos masculins amb femenins.
4.2 Les estrofes
Els versos es combinen formant estrofes. Si els versos d'una estrofa tenen el mateix nombre de síl·labes, s'anomenen isosil·làbics. Si el nombre de síl·labes és diferent, anisosil·làbics.
Les estructures estròfiques més comunes són les següents: els versos apariats, els tercets, els quarts i les quartetes (d'art major o menor), la quinteta, l'octava, la dècima i el sonet (aquest darrer, més que no pas una estrofa és una estructura de poema).
4.1 El vers
El vers és una successió de paraules que ocupen una sola ratlla i són determinades pel nombre de síl·labes (metre), la rima i el ritme.
El nombre de síl·labes d'un vers són les síl·labes que es poden comptar fins a l'últim accent. Els versos poden ser d'art menor (menys de 9) o d'art major (9 ó més de 9). En els versos d'art major podem trobar una pausa, cesura, que divideix el vers en dos hemistiquis.
El ritme s'obté mitjançant la repetició de combinacions de síl·labes tòniques i àtones (peus rítmics).
La rima és la repetició dels sons al final dels versos a partir de la darrera vocal tònica. La rima és consonant si rimen tots els sons i assonant si només rimen els vocàlics. També distingim entre rima masculina, quan les últimes paraules dels versos que rimen són agudes, femenina, quan són planes o esdrúixoles, i maridada, si s'alternen versos masculins amb femenins.
4.2 Les estrofes
Els versos es combinen formant estrofes. Si els versos d'una estrofa tenen el mateix nombre de síl·labes, s'anomenen isosil·làbics. Si el nombre de síl·labes és diferent, anisosil·làbics.
Les estructures estròfiques més comunes són les següents: els versos apariats, els tercets, els quarts i les quartetes (d'art major o menor), la quinteta, l'octava, la dècima i el sonet (aquest darrer, més que no pas una estrofa és una estructura de poema).
5. Altres formes de poesia
Tot i que associem el concepte de poema a l'estructura en vers, l'expressió poètica també pot tenir altres manifestacions: La prosa poètica és un text escrit en prosa que utilitza recursos poètics.
El cal·ligrama és un tipus de composició poètica en què el text adopta una forma o una disposició relacionada visualment amb el contingut.
El poema visual, en canvi, és una forma poètica que prioritza la comunicació i el poder d'atracció de l'obra. Es caracteritza per la substitució dels elements tradicionals del poema per elements visuals: imatge, dibuixos, gravats...
6. Classificació de les figures
Entre les diverses possibles classificacions, proposem la següent:
- Fòniques, relacionades amb l'aspecte oral: sons, entonació, ritme d'intensitat...
- Morfosintàctiques, relacionades amb l'estructura de les paraules i les combinacions de paraules en la frase.
- Semàntiques, relacionades amb el significat de les paraules.
- Lògiques, relacionades amb la construcció del discurs.
6.1 Figures fòniques
La més important és la rima. Són també figures fòniques l'al·literació (repetició pròxima de sons), la paranomàsia (repetició pròxima de grups fònics), l'onomatopeia (imitació de sons reals) i, en general, els anomenats jocs de paraules.
6.2 Figures morfosintàctiques
La més pròpia del vers és el paral·lelisme o repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides. Altres figures són una repetició d'una sèrie de paraules, blocs de paraules, sigui al començament o al final d'un vers. Altres: anàfora, polisíndeton, asíndeton, el·lipsi, hipèrbaton...
6.3 Figures lògiques
- L'antítesi indica l'oposició de dues oracions, dos sintagmes o dos mots aïllats de sentit contrari
- En la paradoxa es fa l'enllaç de dues idees aparentment oposades, que tanmateix poden arribar a conciliar-se aprofitant un possible canvi de significat de les paraules.
- La ironia consisteix a dir alguna cosa de tal manera que el receptor entengui el contrari del que es diu.
- L'al•legoria és una figura lògica de substitució completa, que es presenta en forma de relat en què apareixen una sèrie d'elements que tenen un sentit i a la vegada són susceptibles d'adquirir-ne un altre de més profund, a partir d'una interpretació en la qual a cada element aparent es correspon un d'ocult.
6.4 Figures semàntiques
Hi ha dues figures semàntiques que destaquen entre totes per la seva importància:
- La metàfora és un dels elements centrals de tota poesia. Consisteix a substituir un mot per un altre, que pertany a un camp semàntic diferent, entre els quals pot establir-se una relació analògica (és a dir, comparteixen algun tret significatiu comú).
- La metonímia (amb la qual englobem la sinècdoque) consisteix en la substitució d'una paraula per una altre, quan totes dues pertanyen al mateix camp semàntic. La relació entre les dues paraules (la literal i la substituïda) es basa en el fet que una és la causa, la conseqüència o una part de l'altra.
Aquetainformació esta extreta d'aquesta pàgina: http://perso.wanadoo.es/dcosg/1r%20BATXILLERAT/GENERES%20LITERARIS/La%20poesia.htmç
Llenguatge publicitari
- És poc formal: presenta un ampli ventall de possibilitats, ja que segons temes i situació pot acostar-se als altres registres: col·loquial, literari, etc.
- Pot ser tant oral (ràdio i televisió) com escrit (diaris i revistes).
- L’estructura de les notícies es fa d'acord amb el que s'anomena piràmide invertida (es comença pels aspectes més importants i es va passant als de menor importància).
- La informació ha de respondre a les següents preguntes bàsiques: qui, què, quan, on, per què i com.
- Entre els gèneres periodístics es poden destacar la notícia, el reportatge, 1'entrevista, els
- En televisió i ràdio està vinculat a semiòtiques no verbals.
- Té una extensió molt reduïda.
- Usa freqüentment recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, regularitats fonètiques, etc.).
- Es recolza sovint en la imatge gràfica.
- Hi ha un predomini de la funció conativa o apel·lativa.
- Un apartat del registre publicitari és la propaganda, que busca l’adhesió a una causa o ideologia.
Llenguatge col·loquial
Com molt bé sabem, no tetes les llengües s’utilitzen en tots els àmbits d’ús possibles, però qualsevol llengua s’utilitza en els àmbits d’ús quotidians, i disposa, per tant, d’un
registre col·loquial. El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que empren els parlants en l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar, ja que ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera, sí que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.La “col·loquialitat” ideal, segons els factors que va establir Haliday, seria la següent:
1.
camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes referents a la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp predominant, no l’exclusiu, perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot parlar de qualsevol tema, fins i tot dels més especialitzats.
2.
mode: oral espontani. Tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure la consideració de col·loquials, com notes o missatges adreçats a una persona de confiança, la llengua col·loquial és fonamentalment oral i espontània. Aquest fet bàsic determina moltes de les característiques d’aquest registre.
3.
tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre col·loquial té, a més d’aquesta funció, i sobretot, la de crear, mantenir el contacte social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són irrellevants i el que compta és simplement l’ús del llenguatge com a pretext com a pretext per a exercir la sociabilitat. Pel que fa al tenor personal, podem afirmar que és informal. La noció de col·loquial s’aplica a situacions comunicatives en què no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què l’atenció que aquests presten al seu discurs es pot dir que és escassa.Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns. Per exemple, es caracteritza per l’ús d’un lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem oposat dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a referir-nos a una mateixa cosa, usarem l’una o l’altra, segons el tipus de registre, com ara dentistao odontòleg
Aquesta informació esta extreta de la següent pàgina: http://www.scribd.com/doc/9289897/03-Tema-03-El-registre-estandard-El-registre-colloquial
registre col·loquial. El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que empren els parlants en l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar, ja que ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera, sí que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.La “col·loquialitat” ideal, segons els factors que va establir Haliday, seria la següent:
1.
camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes referents a la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp predominant, no l’exclusiu, perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot parlar de qualsevol tema, fins i tot dels més especialitzats.
2.
mode: oral espontani. Tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure la consideració de col·loquials, com notes o missatges adreçats a una persona de confiança, la llengua col·loquial és fonamentalment oral i espontània. Aquest fet bàsic determina moltes de les característiques d’aquest registre.
3.
tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre col·loquial té, a més d’aquesta funció, i sobretot, la de crear, mantenir el contacte social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són irrellevants i el que compta és simplement l’ús del llenguatge com a pretext com a pretext per a exercir la sociabilitat. Pel que fa al tenor personal, podem afirmar que és informal. La noció de col·loquial s’aplica a situacions comunicatives en què no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què l’atenció que aquests presten al seu discurs es pot dir que és escassa.Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns. Per exemple, es caracteritza per l’ús d’un lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem oposat dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a referir-nos a una mateixa cosa, usarem l’una o l’altra, segons el tipus de registre, com ara dentistao odontòleg
Aquesta informació esta extreta de la següent pàgina: http://www.scribd.com/doc/9289897/03-Tema-03-El-registre-estandard-El-registre-colloquial
domingo, 29 de noviembre de 2009
Un plat ple de poesia està
Dijous dia 19 de Novembre vàrem anar a la biblioteca Jaume Fuster a la plaça Leeseps de Barcelona.
Allà vam veure un espectacle de teatre titulat un plat ple de poesia està. Era representat per un noi i una noia que amb el simple fet de parar taula ens van entretenir durant gairebé una hora recitant únicament poesia. Tots els poemes que recitaven eren poemes infantils ja que l’obra era dirigida al públic infantil. Però no tan sols van recitar poesies sinó cançons molt conegudes per als infants com són el cargol treu banya, quinze són quinze etc..
Nosaltres no tan sols vam anar a veure la actuació sinó que aquell dia hi havia uns petits convidats d’una escola, ells anaven a primer de primària i nosaltres havíem d’observar com actuaven. Jo personalment els vaig veure molt agust, ja que és van divertir molt gairebé van passar tota la funció rient. També els vaig veure molt participatius tota l’estona apareixia alguna veueta del públic amb aportacions molt divertides com “això també ho fa el meu pare”( quan la noia posava els plats i el noi els anava treien sense que ella s’ha n’adones), “el puc veure?”(quan el noi feia veure que parlava amb un pollet que hi havia en un plat).
Aquesta sortida també va estar molt divertida, ja que l’obra era molt interessant i graciosa. També va estar una experiència molt maca perquè vam el comportament dels nens un una activitat d’aquest tipus.
Allà vam veure un espectacle de teatre titulat un plat ple de poesia està. Era representat per un noi i una noia que amb el simple fet de parar taula ens van entretenir durant gairebé una hora recitant únicament poesia. Tots els poemes que recitaven eren poemes infantils ja que l’obra era dirigida al públic infantil. Però no tan sols van recitar poesies sinó cançons molt conegudes per als infants com són el cargol treu banya, quinze són quinze etc..
Nosaltres no tan sols vam anar a veure la actuació sinó que aquell dia hi havia uns petits convidats d’una escola, ells anaven a primer de primària i nosaltres havíem d’observar com actuaven. Jo personalment els vaig veure molt agust, ja que és van divertir molt gairebé van passar tota la funció rient. També els vaig veure molt participatius tota l’estona apareixia alguna veueta del públic amb aportacions molt divertides com “això també ho fa el meu pare”( quan la noia posava els plats i el noi els anava treien sense que ella s’ha n’adones), “el puc veure?”(quan el noi feia veure que parlava amb un pollet que hi havia en un plat).
Aquesta sortida també va estar molt divertida, ja que l’obra era molt interessant i graciosa. També va estar una experiència molt maca perquè vam el comportament dels nens un una activitat d’aquest tipus.
sábado, 28 de noviembre de 2009
Poemes treballats a calsse
Els següents poemes són poemes els quals hem treballat a classe de comunicació.
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
..................................................................
Noia del tram
Noia del tram, tens l’esguard en el llibre,
i el full s’irisa
en veure’s cobejat.
I el cobrador s’intriga si giraràs el full:
sols per veure´t els ulls!
Que les cames se’t veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se’t veuen.
I la teva mà és clara
que la rosa del teu cos és tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? – Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!
Joan Salvat-Papasseit
ALBA
El tic-tac del rellotge
i una pluja apagada
s'han trenat a mig aire del son.
L'alba s'esberla, cabellera grisa,
i es pentina davant d'un mirall entelat.
¿Quin ocell al compàs del rellotge
ha deixat el seu cant breu
ple degotís de la teulada?
Tomás Garcés
(foto extreta de google imatges)
miércoles, 25 de noviembre de 2009
Qui ets tú?(segona versió)
QUI ETS TU?
Qui ets tu?
Tu ets...
Alegre,
Riallera,
Sempre tu un somriure ens donaràs.
Tu ets...
Sociable,
Transparent,
Sempre tu faràs riure de valent.
Tu ets...
Amiga,
Extrovertida,
Sempre de bon humor et trobarem.
Tu ets...
Qui ets tu?
Autora: Rocío Carnero Jodar
Qui ets tu?
Tu ets...
Alegre,
Riallera,
Sempre tu un somriure ens donaràs.
Tu ets...
Sociable,
Transparent,
Sempre tu faràs riure de valent.
Tu ets...
Amiga,
Extrovertida,
Sempre de bon humor et trobarem.
Tu ets...
Qui ets tu?
Autora: Rocío Carnero Jodar
domingo, 15 de noviembre de 2009
miércoles, 4 de noviembre de 2009
El casament del llàpis i la goma
Un llàpis de dibuixar
i una goma d'esborrar
van voler fer un casament
que en parlés tota la gent.
Ell es va posar un barret
que semblava un panallet
i ella una sabata rosa
que li feia molta nosa.
Ell va dibuixar un convit
amb xampany i gall rostit
i ella va esborrar-ne un tros
per poder-hi posar arròs.
En ser l'hora de la festa
ell va dirigir l'orquesta
i ella va esborrar un trombó
que li feia mitja por.
Ell va dibuixar un castell
on el rei era com ell
i ella va esborrar el palau
del seu princep blau.
Miquel Desclot
i una goma d'esborrar
van voler fer un casament
que en parlés tota la gent.
Ell es va posar un barret
que semblava un panallet
i ella una sabata rosa
que li feia molta nosa.
Ell va dibuixar un convit
amb xampany i gall rostit
i ella va esborrar-ne un tros
per poder-hi posar arròs.
En ser l'hora de la festa
ell va dirigir l'orquesta
i ella va esborrar un trombó
que li feia mitja por.
Ell va dibuixar un castell
on el rei era com ell
i ella va esborrar el palau
del seu princep blau.
Miquel Desclot
martes, 3 de noviembre de 2009
Poema personal
L’altre dia a classe de comunicació la professora ens va dir que triéssim un número, jo vaig triar el sis, llavors un cop a la biblioteca triar una secció contar el número triat de llibres (en el meu cas sis) agafar el llibre que feia el número sis, anar a la pàg. número escollit( en al meu cas pàg. 6) i contar tantes línies com el número que havíem triat i copiar-la integrament. Un cop copiada la frase des de aquell llibre es tornava a contar el número que havíem triat en els llibres, i és tornava a repetir el procés. Calia repetir aquest procés tants cops com fes falta.
El resultat de tot aixó és el poema següent:
El resultat de tot aixó és el poema següent:
CINEMA
Ara seva serà,
molt amable va exclamar!
el color groc començava a descarregà.
De la senyora de la botiga és l’amagatall,
ella les hores s’havia d’apuntar
perquè la gent pogués entrar.
Sobre tot per als nens és un lloc privilegiat,
El cotó fluix el trobes només arribar
juntament amb les crispetes preparades per emportar.
Si avui vols seure aquells coixins,
gaire t’ho hauràs de pensar
sinó la terror et perdràs.
Ara seva serà,
molt amable va exclamar!
el color groc començava a descarregà.
De la senyora de la botiga és l’amagatall,
ella les hores s’havia d’apuntar
perquè la gent pogués entrar.
Sobre tot per als nens és un lloc privilegiat,
El cotó fluix el trobes només arribar
juntament amb les crispetes preparades per emportar.
Si avui vols seure aquells coixins,
gaire t’ho hauràs de pensar
sinó la terror et perdràs.
lunes, 2 de noviembre de 2009
REFRANYER PERSONAL
La darrera classe de Comunicació Oral, escrita i digital. Vàrem crear un refranyer personal, partint de quinze refranys que ens va dir la professora, aquests refranys són els següents:
Qui llengua té,
a Roma va.
Parlant,
la gent s’entén.
Qui s’espera,
es desespera.
Tal faràs,
tal trobaràs.
Sense menjar,
no es pot viure.
Qui presum,
té el cap ple de fum.
Geni i figura,
fins a la sepultura.
Qui menja sopes,
se les pensa totes.
Qui canta a la taula i es pixa al llit,
no té al cap gaire eixerit.
Dins del pot petit,
hi ha la bona confitura.
Març ventós i abril plujós.
torna l’home rabiós.
Qui no s’arrisca,
no pisca.
Qui t’entengui,
que et compri.
Qui vol presumir,
ha de patir.
No hi ha any,
sense refrany.
Llavors, la activitat consistia en ajuntar la primera part d’un refrany amb la segona part d’un altre, respectant sempre la estructura típica dels refranys( dues liniers).
Com ha resultat d’aquesta activitat ha sorgit el següent refranyer personal.
Qui llengua té,
la gent s’entén.
Parlant,
A Roma va.
Sense menjar,
es desespera.
Tal faràs,
fins a la sepultura.
Qui presum
se les pensa totes.
Geni i figura,
no té el seny gaire eixerit.
Qui t’entengui,
ha de patir.
Dins del pot petit,
no pisca.
Març ventós i abril plujós,
que et comprin.
Qui s’espera,
té el cap ple de fum.
Qui menja sopes,
hi ha la bona confitura.
No hi ha any,
no es pot viure.
Qui vol presumir,
tal trobaràs.
Qui canta a la taula i es pixa al llit,
torna l’home rabiós.
Qui llengua té,
a Roma va.
Parlant,
la gent s’entén.
Qui s’espera,
es desespera.
Tal faràs,
tal trobaràs.
Sense menjar,
no es pot viure.
Qui presum,
té el cap ple de fum.
Geni i figura,
fins a la sepultura.
Qui menja sopes,
se les pensa totes.
Qui canta a la taula i es pixa al llit,
no té al cap gaire eixerit.
Dins del pot petit,
hi ha la bona confitura.
Març ventós i abril plujós.
torna l’home rabiós.
Qui no s’arrisca,
no pisca.
Qui t’entengui,
que et compri.
Qui vol presumir,
ha de patir.
No hi ha any,
sense refrany.
Llavors, la activitat consistia en ajuntar la primera part d’un refrany amb la segona part d’un altre, respectant sempre la estructura típica dels refranys( dues liniers).
Com ha resultat d’aquesta activitat ha sorgit el següent refranyer personal.
Qui llengua té,
la gent s’entén.
Parlant,
A Roma va.
Sense menjar,
es desespera.
Tal faràs,
fins a la sepultura.
Qui presum
se les pensa totes.
Geni i figura,
no té el seny gaire eixerit.
Qui t’entengui,
ha de patir.
Dins del pot petit,
no pisca.
Març ventós i abril plujós,
que et comprin.
Qui s’espera,
té el cap ple de fum.
Qui menja sopes,
hi ha la bona confitura.
No hi ha any,
no es pot viure.
Qui vol presumir,
tal trobaràs.
Qui canta a la taula i es pixa al llit,
torna l’home rabiós.
Qui ets tú?
És alegre,
És riallera,
Sempre un somriure et donarà.
És sociable,
És transparent,
Sempre et farà riure de valent.
És amiga,
És extrobertida,
Sempre bon humor la trobaràs.
És la Laura per uns,
És la Moreno per altres
Sempre a Laura Moreno et respondrà.
Autora: Rocío Carnero Jodar
És riallera,
Sempre un somriure et donarà.
És sociable,
És transparent,
Sempre et farà riure de valent.
És amiga,
És extrobertida,
Sempre bon humor la trobaràs.
És la Laura per uns,
És la Moreno per altres
Sempre a Laura Moreno et respondrà.
Autora: Rocío Carnero Jodar
Pendre's Temps
L’ART DE SABER ESCOLTAR
FRANCESC TORRALBA “Prendre’s temps”. A: L’art de saber escoltar. 6ª ed. Lleida: Pagès editors, 2006. p. 23-28.
ISBN: 978-84-9779-415-2
Fracesc Torralba i Roselló (Barcelona 1967) és doctor de filosofia per la Universitat de Barcelona (1992) i doctor de teologia en la Facultat de Teologia de Catalunya (1997). És professor de la universitat Ramon Llull i al llarg de la seva trajectòria ha rebut diferents premis i reconeixements, entre ells el Premi Extraordinari de la Llicenciatura i el Doctorat, així com diversos premis d’assaig. Ha publicat una quarantena de llibres. Entre els més celebrats hi ha Rostres del silenci (1996) i Cent valors per viure (2001).
El tema que tracta el capítol “Prendre’s temps” és la importància que té el temps en la comunicació.
Saber escoltar requereix temps, esforç, constància,paciència i saber que es fracassarà molts cops però que al cap i a la fi s’ha aconseguirà.
L’ escolta exigeix un temps que està a disposició de l’altre, de fet, escoltar consisteix en dedicar-li temps, és estar disposat a perdre temps personal perquè l’altre persona pugi expressar-se. Qui calla és el qui realment dona la oportunitat de parlar. Avui dia en societats tan accelerades com la nostra és molt difícil escoltar.
L’acte d’escoltar requereix temps, hi ha tres formes temporals implicades.
En primer lloc, el temps de expressió. És necessari un cert temps per elaborar el missatge que volem transmetre i no sempre és fàcil aconseguir expressar el que realment sentim. Per fer-ho és molt important el lloc, les paraules, el to, el moment per expressar-se. Hi ha vegades que ens costa posar-hi les paraules perquè cal un bon domini del llenguatge. Un altre tret important és el fet que les persones no tenim la suficient capacitat de captar immediatament l’altre, els seu problema, el seu sentiment, el seu pensament etc... sense la locució. Si que és veritat que hi ha cops en els quals tenim una certa intuïció però no sabem sense parlar exactament el perquè del seu estat d’ànim. També cal destacar que les persones mai ens hem dit tot el que pensem, sentit etc... per aquest motiu cal lluitar contra la tendència a petrificar la imatge de l’altre i reduir aquella persona a un simple conjunt d’ estereotips. El fet de donar temps perquè l’altra persona perquè s’expressi és un signe de bona educació, però també és molt important el saber estar durant el període en qual l’altra persona està parlant, no cal dir amb paraules que un discurs s’està allargant i que tenim ganes de que pari de parlar, amb un solt gent o mirada involuntari l’altre s’ha adona i el més probable que enseguida calli llavors probablement hem perdut una gran informació.
En segon lloc, trobem el temps de comprensió, que és el temps necessari per assimilar i comprendre el missatge. No té perquè ser el mateix temps empleat en la expressió ja que hi ha missatges que es triguen molt temps a comprendre’ls o fins i tot hi ha vegades mai s’arriben a entendre’ls. Comprendre un missatge no és tan sols comprendre les paraules sinó també comprendre el missatge ocult.
Finalment, hi ha el temps de resposta, que és el temps que utilitzem per donar una resposta al missatge que hem escoltat i assimilat. Perquè una resposta sigui de qualitat és necessari que prèviament l’escolta hagi sigut bona, sinó una resposta sense comprendre el missatge ocasiona una gran incomunicació. Un gran enemic de la comunicació és la impaciència per part del receptor ja que l’emissor es sent condicionat per tant, acaba avanç i no explica bé el que vol transmetre, llavors el receptor contesta ràpid i sorgeix el malentès, en aquest cas estem parlant d’una mala comunicació.
Reflexió personal:
Sota el meu parer aquest capítol ha sigut molt interessant. Hi ha molts cops que el factor tems ens condiciona l’escolta, prioritzem molts cops coses que no són tan important com escoltar. En la societat que vivim avui dia mai tenim temps per dedicar-nos a les coses importants això ens ve d’una mala organització d’una societat accelerada que contagia a tothom aquesta acceleració. Per aquest motiu molts cop deixem d’escoltar a persones que ens podrien aportar gran informació, sense oblidar que el fet d’escoltar ens fa créixer. També penso que com bé a dit l’autor no tan sols requereix temps escoltar sinó també entendre i donar una resposta, per aconseguir això és necessari que l’escolta hagi sigut bona i sovint el temps no ens permet fer-ho correctament.
Finalment, m’agradaria destacar una idea que ha sortit al capítol. El procés de comprensió requereix un cert temps
ISBN: 978-84-9779-415-2
Fracesc Torralba i Roselló (Barcelona 1967) és doctor de filosofia per la Universitat de Barcelona (1992) i doctor de teologia en la Facultat de Teologia de Catalunya (1997). És professor de la universitat Ramon Llull i al llarg de la seva trajectòria ha rebut diferents premis i reconeixements, entre ells el Premi Extraordinari de la Llicenciatura i el Doctorat, així com diversos premis d’assaig. Ha publicat una quarantena de llibres. Entre els més celebrats hi ha Rostres del silenci (1996) i Cent valors per viure (2001).
El tema que tracta el capítol “Prendre’s temps” és la importància que té el temps en la comunicació.
Saber escoltar requereix temps, esforç, constància,paciència i saber que es fracassarà molts cops però que al cap i a la fi s’ha aconseguirà.
L’ escolta exigeix un temps que està a disposició de l’altre, de fet, escoltar consisteix en dedicar-li temps, és estar disposat a perdre temps personal perquè l’altre persona pugi expressar-se. Qui calla és el qui realment dona la oportunitat de parlar. Avui dia en societats tan accelerades com la nostra és molt difícil escoltar.
L’acte d’escoltar requereix temps, hi ha tres formes temporals implicades.
En primer lloc, el temps de expressió. És necessari un cert temps per elaborar el missatge que volem transmetre i no sempre és fàcil aconseguir expressar el que realment sentim. Per fer-ho és molt important el lloc, les paraules, el to, el moment per expressar-se. Hi ha vegades que ens costa posar-hi les paraules perquè cal un bon domini del llenguatge. Un altre tret important és el fet que les persones no tenim la suficient capacitat de captar immediatament l’altre, els seu problema, el seu sentiment, el seu pensament etc... sense la locució. Si que és veritat que hi ha cops en els quals tenim una certa intuïció però no sabem sense parlar exactament el perquè del seu estat d’ànim. També cal destacar que les persones mai ens hem dit tot el que pensem, sentit etc... per aquest motiu cal lluitar contra la tendència a petrificar la imatge de l’altre i reduir aquella persona a un simple conjunt d’ estereotips. El fet de donar temps perquè l’altra persona perquè s’expressi és un signe de bona educació, però també és molt important el saber estar durant el període en qual l’altra persona està parlant, no cal dir amb paraules que un discurs s’està allargant i que tenim ganes de que pari de parlar, amb un solt gent o mirada involuntari l’altre s’ha adona i el més probable que enseguida calli llavors probablement hem perdut una gran informació.
En segon lloc, trobem el temps de comprensió, que és el temps necessari per assimilar i comprendre el missatge. No té perquè ser el mateix temps empleat en la expressió ja que hi ha missatges que es triguen molt temps a comprendre’ls o fins i tot hi ha vegades mai s’arriben a entendre’ls. Comprendre un missatge no és tan sols comprendre les paraules sinó també comprendre el missatge ocult.
Finalment, hi ha el temps de resposta, que és el temps que utilitzem per donar una resposta al missatge que hem escoltat i assimilat. Perquè una resposta sigui de qualitat és necessari que prèviament l’escolta hagi sigut bona, sinó una resposta sense comprendre el missatge ocasiona una gran incomunicació. Un gran enemic de la comunicació és la impaciència per part del receptor ja que l’emissor es sent condicionat per tant, acaba avanç i no explica bé el que vol transmetre, llavors el receptor contesta ràpid i sorgeix el malentès, en aquest cas estem parlant d’una mala comunicació.
Reflexió personal:
Sota el meu parer aquest capítol ha sigut molt interessant. Hi ha molts cops que el factor tems ens condiciona l’escolta, prioritzem molts cops coses que no són tan important com escoltar. En la societat que vivim avui dia mai tenim temps per dedicar-nos a les coses importants això ens ve d’una mala organització d’una societat accelerada que contagia a tothom aquesta acceleració. Per aquest motiu molts cop deixem d’escoltar a persones que ens podrien aportar gran informació, sense oblidar que el fet d’escoltar ens fa créixer. També penso que com bé a dit l’autor no tan sols requereix temps escoltar sinó també entendre i donar una resposta, per aconseguir això és necessari que l’escolta hagi sigut bona i sovint el temps no ens permet fer-ho correctament.
Finalment, m’agradaria destacar una idea que ha sortit al capítol. El procés de comprensió requereix un cert temps
Escoltar i sentir ; Depurar prejudicis
Resenya bibliogràfica de L'art de saber escoltar:
Capítols 1 i 2
Capítols 1 i 2
L’ART DE SABER ESCOLTAR
FRANCESC TORRALBA “Escoltar i sentir” i “Depurar prejudicis”. A: L’art de saber escoltar. 6ª ed. Lleida: Pagès editors, 2006. p. 13-22.
ISBN: 978-84-9779-415-2
Fracesc Torralba i Roselló (Barcelona 1967) és doctor de filosofia per la Universitat de Barcelona (1992) i doctor de teologia en la Facultat de Teologia de Catalunya (1997). És professor de la universitat Ramon Llull i al llarg de la seva trajectòria ha rebut diferents premis i reconeixements, entre ells el Premi Extraordinari de la Llicenciatura i el Doctorat, així com diversos premis d’assaig. Ha publicat una quarantena de llibres. Entre els més celebrats hi ha Rostres del silenci (1996) i Cent valors per viure (2001).
En aquesta lectura hem treballat dos capítols. El tema tractat en el capítol anomenat “Escoltar i sentir” és sobre l’acte de l’escolta.
Molts cops acostumem a confondre escoltar amb sentir. Aquest últim és totalment diferent al primer, ja que sentir és percebre un so, per tant, és un acte involuntari, ja que no decidim el què volem sentir.
Per un altra banda, veiem com escoltar és un acte voluntari en el qual el seu objectiu és arribar a comprendre a la persona que parla. D’ aquesta manera, podem dir que és un acte lliure, ja que decidim a qui i què volem escoltar. El que ens fa seleccionar què volem escoltar és un desig, una intuïció, com més gran sigui aquest desig més receptiva és l’escolta.
Cal destacar també el fet de que ningú pot obligar a escoltar perquè com hem dit avanç és un acte voluntari podríem dir doncs que és un dels actes més lliures de la persona. Si es veritat que podem fer veure que escoltem. Per aquest motiu no podem garantir mai que siguem escoltats sempre. Per tant, el fet d’escoltar és una manera de manifestar el nostre respecte a l’altra persona.
L’ escolta es relaciona amb una expectativa creada prèviament a la decisió de escoltar o no, això pot ser un obstacle perquè escoltem als qui creiem que hem d’escoltar i excloem els qui es mereixem ser escoltats. Per tan, és una forma de discriminació.
Cal dir però que l’esser humà no pot escoltar a tothom com bé diu l’autor “no tenim ni l’espai, mi el temps, ni la capacitat” per fer-ho per aquest motiu cal estar molt segurs i no fiar-se únicament de la intuïció ja que ens podem equivocar.
L’escolta aparentment pot semblar una activitat que no requereix cap mena d’esforç però no és així perquè aquest exercici comporta molt esforç i constància, ja que la dispersió, la tendència a tancar-nos en nosaltres mateixos i desconnectar amb la resta sempre estan presents. Podem diferenciar dos tipus d’escolta per una banda l’escolta superficial, i per un altra l’escolta profunda que és la que necessitem per entendre la paraula profunda.
Les persones estem acostumades a escoltar normalment als qui pensen igual que nosaltres, però no ens adonem que el veritable repte hi es a escoltar als qui no pensen de la mateixa manera, un cop fem aquest acte ens va créixer d’una manera inesperada.
Cal destacar també, que l’escolta és una part fonamental per a la comunicació ja que si no escoltéssim no podríem parlar, això ho veiem quan pensem en l’aprenentatge del parlar, nosaltres som capaços de parlar perquè de petits vàrem escoltar als nostres pares, avis, mestres parlar.
L’altre capítol treballat s’anomena “Depurar prejudicis”. Per escoltar correctament cal eliminar tots els prejudicis i les imatges cap a l’altre persona. Molts cops aquest fets pot provocar que l’altre no sigui escoltat i fins i tot pot arribar que ni s’estableixi un diàleg per aquesta raó. És molt important no confondre la imatge de l’altre amb realment qui és l’altre. La persona sempre supera la imatge que es té d’ella, ja que la imatge és com bé diu l’autor “una representació la qual redueix la complexitat de l’altre”. Per aquest motiu cal ser receptiu a l’altre i no deixar-se endur per la imatge. Segons com sigui aquesta predisposarà o impossibilitarà.
L’acte de escoltar no és gens fàcil, l’esser humà tenim la capacitat d’escoltar però en molts casos no tenim la disposició. A l’hora d’escoltar existeixen dos tipus de dificultats, per una banda les dificultats externes( sorolls, distancia, xivarri, etc...) i per un altre les dificultats internes( principalment els prejudicis)que són molt pitjor que les altres.
Finalment, ens adonem que els prejudicis són un dels pitjors enemics de la comunicació per aquest motiu cal alliberar-nos dels prejudicis i per fer-ho cal ser conscients però a l’hora per fer això cal escoltar a la resta de gent. Així doncs els diàleg és el millor remei contra els prejudicis.
Reflexió personal:
L’escolta és de gran importància, que és un dels actes més importants en la comunicació. Però molts cops no estem disposats a fer-ho per els prejudicis cap a certes persones o perquè simplement no ens ve de gust.
Penso que a l’escola s’hauria d’ensenyar el valor que té escoltar i ensenyar a fer-ho.
Un altra cosa que considero molt important és el mal que fan els prejudicis a la comunicació, ja que molts cops en deixem endur per això i no som capaços d’escoltar i anar més enllà. Tota persona ha de ser escoltada i no ser jutjada per la imatge que es té d’ella, perquè com molt bé a dit l’autor, les imatges són representacions que redueixen la complexitat de la persona.
També m’agrada’t molt la manera com l’autor s’ha expressat, ja que ha sigut d’una manera clara i precisa sense repeticions.
ISBN: 978-84-9779-415-2
Fracesc Torralba i Roselló (Barcelona 1967) és doctor de filosofia per la Universitat de Barcelona (1992) i doctor de teologia en la Facultat de Teologia de Catalunya (1997). És professor de la universitat Ramon Llull i al llarg de la seva trajectòria ha rebut diferents premis i reconeixements, entre ells el Premi Extraordinari de la Llicenciatura i el Doctorat, així com diversos premis d’assaig. Ha publicat una quarantena de llibres. Entre els més celebrats hi ha Rostres del silenci (1996) i Cent valors per viure (2001).
En aquesta lectura hem treballat dos capítols. El tema tractat en el capítol anomenat “Escoltar i sentir” és sobre l’acte de l’escolta.
Molts cops acostumem a confondre escoltar amb sentir. Aquest últim és totalment diferent al primer, ja que sentir és percebre un so, per tant, és un acte involuntari, ja que no decidim el què volem sentir.
Per un altra banda, veiem com escoltar és un acte voluntari en el qual el seu objectiu és arribar a comprendre a la persona que parla. D’ aquesta manera, podem dir que és un acte lliure, ja que decidim a qui i què volem escoltar. El que ens fa seleccionar què volem escoltar és un desig, una intuïció, com més gran sigui aquest desig més receptiva és l’escolta.
Cal destacar també el fet de que ningú pot obligar a escoltar perquè com hem dit avanç és un acte voluntari podríem dir doncs que és un dels actes més lliures de la persona. Si es veritat que podem fer veure que escoltem. Per aquest motiu no podem garantir mai que siguem escoltats sempre. Per tant, el fet d’escoltar és una manera de manifestar el nostre respecte a l’altra persona.
L’ escolta es relaciona amb una expectativa creada prèviament a la decisió de escoltar o no, això pot ser un obstacle perquè escoltem als qui creiem que hem d’escoltar i excloem els qui es mereixem ser escoltats. Per tan, és una forma de discriminació.
Cal dir però que l’esser humà no pot escoltar a tothom com bé diu l’autor “no tenim ni l’espai, mi el temps, ni la capacitat” per fer-ho per aquest motiu cal estar molt segurs i no fiar-se únicament de la intuïció ja que ens podem equivocar.
L’escolta aparentment pot semblar una activitat que no requereix cap mena d’esforç però no és així perquè aquest exercici comporta molt esforç i constància, ja que la dispersió, la tendència a tancar-nos en nosaltres mateixos i desconnectar amb la resta sempre estan presents. Podem diferenciar dos tipus d’escolta per una banda l’escolta superficial, i per un altra l’escolta profunda que és la que necessitem per entendre la paraula profunda.
Les persones estem acostumades a escoltar normalment als qui pensen igual que nosaltres, però no ens adonem que el veritable repte hi es a escoltar als qui no pensen de la mateixa manera, un cop fem aquest acte ens va créixer d’una manera inesperada.
Cal destacar també, que l’escolta és una part fonamental per a la comunicació ja que si no escoltéssim no podríem parlar, això ho veiem quan pensem en l’aprenentatge del parlar, nosaltres som capaços de parlar perquè de petits vàrem escoltar als nostres pares, avis, mestres parlar.
L’altre capítol treballat s’anomena “Depurar prejudicis”. Per escoltar correctament cal eliminar tots els prejudicis i les imatges cap a l’altre persona. Molts cops aquest fets pot provocar que l’altre no sigui escoltat i fins i tot pot arribar que ni s’estableixi un diàleg per aquesta raó. És molt important no confondre la imatge de l’altre amb realment qui és l’altre. La persona sempre supera la imatge que es té d’ella, ja que la imatge és com bé diu l’autor “una representació la qual redueix la complexitat de l’altre”. Per aquest motiu cal ser receptiu a l’altre i no deixar-se endur per la imatge. Segons com sigui aquesta predisposarà o impossibilitarà.
L’acte de escoltar no és gens fàcil, l’esser humà tenim la capacitat d’escoltar però en molts casos no tenim la disposició. A l’hora d’escoltar existeixen dos tipus de dificultats, per una banda les dificultats externes( sorolls, distancia, xivarri, etc...) i per un altre les dificultats internes( principalment els prejudicis)que són molt pitjor que les altres.
Finalment, ens adonem que els prejudicis són un dels pitjors enemics de la comunicació per aquest motiu cal alliberar-nos dels prejudicis i per fer-ho cal ser conscients però a l’hora per fer això cal escoltar a la resta de gent. Així doncs els diàleg és el millor remei contra els prejudicis.
Reflexió personal:
L’escolta és de gran importància, que és un dels actes més importants en la comunicació. Però molts cops no estem disposats a fer-ho per els prejudicis cap a certes persones o perquè simplement no ens ve de gust.
Penso que a l’escola s’hauria d’ensenyar el valor que té escoltar i ensenyar a fer-ho.
Un altra cosa que considero molt important és el mal que fan els prejudicis a la comunicació, ja que molts cops en deixem endur per això i no som capaços d’escoltar i anar més enllà. Tota persona ha de ser escoltada i no ser jutjada per la imatge que es té d’ella, perquè com molt bé a dit l’autor, les imatges són representacions que redueixen la complexitat de la persona.
També m’agrada’t molt la manera com l’autor s’ha expressat, ja que ha sigut d’una manera clara i precisa sense repeticions.
jueves, 29 de octubre de 2009
Les tres velletes
Existeixen tres velletes que fan que siguem capaços d’explicar, escoltar i pensar els contes, les històries, el poemes o qualsevol altra informació que sigui emesa per la boca i escoltada per les orelles!
Us presento a les tres velletes:
OÏDA (primera velleta) :
-És la primera que es posa en funcionament fins i tot abans de néixer.
-El seu treball no seria útil si no estigues la memòria.
-És vergonyosa.
-És capritxosa.
-És mala educada.
-És molt tímida i només treballa quan ella vol.
MEMÒRIA (segona velleta)
-És familiar, mai surt de casa.
-No vol mostrar-se, té a la memòria que l’ensenya
VEU (tercera velleta)
-Exterioritza la informació que li arriba de les altres dues velletes.
-De les tres belletes és la més exterior.
-És l’última en sortir
-A diferència de les altres dues velletes que tenien una funció d’emmagatzemar, aquesta no poseeix aquesta funció sinó que ella fa una finció comunicativa.
-Com nosaltres ella també utilitza el lleguatge per comunicar-se.
-No podría funcionar sense la memòria i si mai hem sentit tampoc.
-Aquesta velleta no diu tot el que hi ha a la memòria, ja que hi ha una selecció prèvia del que és diu.
- No se l’escolta pel soroll que fa sinó per les coses que diu.
-És una fabricació física formada per aire i l’aparell fonedor del nostre cos.
-No podria existir sinó fos pel cos.
-Acostuma anar acompanyada de les mans que assenyalen, gesticulen i renyen
Us presento a les tres velletes:
OÏDA (primera velleta) :
-És la primera que es posa en funcionament fins i tot abans de néixer.
-El seu treball no seria útil si no estigues la memòria.
-És vergonyosa.
-És capritxosa.
-És mala educada.
-És molt tímida i només treballa quan ella vol.
MEMÒRIA (segona velleta)
-És familiar, mai surt de casa.
-No vol mostrar-se, té a la memòria que l’ensenya
VEU (tercera velleta)
-Exterioritza la informació que li arriba de les altres dues velletes.
-De les tres belletes és la més exterior.
-És l’última en sortir
-A diferència de les altres dues velletes que tenien una funció d’emmagatzemar, aquesta no poseeix aquesta funció sinó que ella fa una finció comunicativa.
-Com nosaltres ella també utilitza el lleguatge per comunicar-se.
-No podría funcionar sense la memòria i si mai hem sentit tampoc.
-Aquesta velleta no diu tot el que hi ha a la memòria, ja que hi ha una selecció prèvia del que és diu.
- No se l’escolta pel soroll que fa sinó per les coses que diu.
-És una fabricació física formada per aire i l’aparell fonedor del nostre cos.
-No podria existir sinó fos pel cos.
-Acostuma anar acompanyada de les mans que assenyalen, gesticulen i renyen
miércoles, 28 de octubre de 2009
POEMA DELS DIES
El dilluns només treballen uns,
el dimarts mengem ous ferrats,
el dimecres és molt dimecres,
el dijous sopem ous,
el divendres s’ha acaben els deures,
el dissabtes cantes,
el diumenge amb els avis menges.
Aquest poema és una activitat de classe en la qual previament haviem escoltat un poema dels dies de la setmana i dels colors.
llavors el que havíem de fer era un poema lliure en el qual havia de aparèixer els dies de la setmana i els colors, només els dies o només els colors.
el dimarts mengem ous ferrats,
el dimecres és molt dimecres,
el dijous sopem ous,
el divendres s’ha acaben els deures,
el dissabtes cantes,
el diumenge amb els avis menges.
Aquest poema és una activitat de classe en la qual previament haviem escoltat un poema dels dies de la setmana i dels colors.
llavors el que havíem de fer era un poema lliure en el qual havia de aparèixer els dies de la setmana i els colors, només els dies o només els colors.
lunes, 26 de octubre de 2009
El poderós llenguatge dels ulls
Resenya bibliogràfica de: El regal de la comunicació.
Capìtol 4.
Capìtol 4.
EL REGAL DE LA COMUNICACIÓ
SEBASTIÀ SERRANO. “El poderós llenguatge dels ulls”. A: El regal de la comunicació. 13ª. Ed. Badalona: Ara llibres, S. L. , 2005. p. 57-72.
ISBN núm 84-932886-4-0
Sebastià Serrano(Bellís, Pla d’Urgell) és catedràtic de lingüística general a la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos estudis sobre temes de semiòtica, lingüística, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació. De la seva extensa obra, destaca Signes, llegua i cultura (1980) La paradoxa (1985), Elogi de la passió pura (1990, premi Ramon Llull), Comunicació llenguatge i societat (1993) Cap a una lògica de seducció (1996), Comprendre la comunicació (2000).
El tema que tracta el capítol “El poderós llenguatge dels ulls” és la mirada i la importància que tenen un ulls quan es creuen amb uns altres.
En primer lloc, veiem la importància que té la mirada en la comunicació. A través de la mirada s’estableix un gran vincle amb la persona que s’intercanvia de manera simultània aquest gest.
Amb una mirada és pot fer un gran intercanvi d’informació, de sentiments, d’actituds, per això diem que aquesta forma part del llenguatge no verbal ja que no s’utilitzen paraules a l’hora d’intercanviar informació, també cal dir que la mirada la major part de les vegades va acompanyant a les paraules a l’hora del acte comunicatiu.
Molts cops un joc d’ulls ajuda a millorar i augmentar l’afectivitat de la comunicació amb les altres persones, també ajuda a trencar moltes barreres comunicatives.
En segon lloc, veiem també que la mirada és un acte que ajuda a la socialitzar a les persones. A través dels ulls augmenta l’empatia entre les persones que estan intercanviant de manera recíproca i simultània la mirada.
Hi ha situacions en les quals no hi ha una relació gaire bona i el que s’acostuma a fer és mirar menys als ulls de l’altre persona i això fa que arribi a produir la sensació d’un comportament fred i distant. És així ja que en el moment que s’evita la mirada e s produeix un distanciament automàtic.
A diferència d’això en l’amor és on millor veiem com la mirada juga un paper molt important. En l’amor els ulls juguen un paper molt important, ja que hi ha hores i hores de mirades mútues sense paraules on només cal la mirada per comunicar-se. En aquest cas l’empatia és pot valorar a través del ball dels ulls, podríem dir que qui mira més té major empatia.
En tercer lloc, observem que tracta sobre els mals usos de la mirada.
Hi ha molta gent que acostuma a mirar només quan parla però a l’hora d’escoltar quasi mai mira, això es deu al sentiment de poder, superioritat.
També hi ha gent que sovint utilitza la mirada directe com a gest d’ amenaça. A aquest dos casos els podríem etiquetar com el jocs de les mirades de poder. Segurament molts dels maltractaments de gènere, familiars o laborals que avui dia existeixen han començat amb aquest jocs de les mirades de poder.
Per això cal tornar aprendre a participar en els jocs d’ulls.
Finalment, veiem com la mirada ens ve de molt lluny. Només arribar aquest món l’infant comença la recerca de mirades.
Per tan, una de les primeres experiències d’unió amb la mare és la mirada, que estableix uns grans lligams emocionals.
Podríem dir doncs, que la mirada és el primer canal de comunicació, per això quan mires als ulls d’una criatura pots veure tota una gama de sensacions.
Reflexió personal:
En primer lloc, cal dir que el tema d’aquest capítol a estat molt interessant ja que pocs cops ens adonem de l’ importància que pot arribar a tenir una mirada, personalment aquesta lectura m’ha ajudat a reflexionar sobre aquest tema, i intentar dur a terme alguna de les coses que he llegit. Hi ha una frase que Sebastià Serrano ha escrit que la considero molt important, “Tots som buscadors de mirades” sota el meu parer crec que té tota la raó, ja que des de ven petits comencem la recerca d’altres ulls, a mesura que creixes la mirada de la gent que tens al voltant molts cops es la que t’ha ajudat a aconseguir superar molts reptes, situacions, o simplement la que t’ha demostrat l’amor que pots arribar a sentir per ells.
També m’agrada’t molt com l’autor a transmès la importància de la mirada desprès de néixer, en la socialització, amb l’amor i sobretot en la comunicació.
Per un altra banda, la manera en la qual l’autor a escrit el capítol no m’ha agradat gaire ja que repetia molt les coses i les idees no estaven agrupades sinó que les anava barrejant i repetint-les molt.
ISBN núm 84-932886-4-0
Sebastià Serrano(Bellís, Pla d’Urgell) és catedràtic de lingüística general a la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos estudis sobre temes de semiòtica, lingüística, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació. De la seva extensa obra, destaca Signes, llegua i cultura (1980) La paradoxa (1985), Elogi de la passió pura (1990, premi Ramon Llull), Comunicació llenguatge i societat (1993) Cap a una lògica de seducció (1996), Comprendre la comunicació (2000).
El tema que tracta el capítol “El poderós llenguatge dels ulls” és la mirada i la importància que tenen un ulls quan es creuen amb uns altres.
En primer lloc, veiem la importància que té la mirada en la comunicació. A través de la mirada s’estableix un gran vincle amb la persona que s’intercanvia de manera simultània aquest gest.
Amb una mirada és pot fer un gran intercanvi d’informació, de sentiments, d’actituds, per això diem que aquesta forma part del llenguatge no verbal ja que no s’utilitzen paraules a l’hora d’intercanviar informació, també cal dir que la mirada la major part de les vegades va acompanyant a les paraules a l’hora del acte comunicatiu.
Molts cops un joc d’ulls ajuda a millorar i augmentar l’afectivitat de la comunicació amb les altres persones, també ajuda a trencar moltes barreres comunicatives.
En segon lloc, veiem també que la mirada és un acte que ajuda a la socialitzar a les persones. A través dels ulls augmenta l’empatia entre les persones que estan intercanviant de manera recíproca i simultània la mirada.
Hi ha situacions en les quals no hi ha una relació gaire bona i el que s’acostuma a fer és mirar menys als ulls de l’altre persona i això fa que arribi a produir la sensació d’un comportament fred i distant. És així ja que en el moment que s’evita la mirada e s produeix un distanciament automàtic.
A diferència d’això en l’amor és on millor veiem com la mirada juga un paper molt important. En l’amor els ulls juguen un paper molt important, ja que hi ha hores i hores de mirades mútues sense paraules on només cal la mirada per comunicar-se. En aquest cas l’empatia és pot valorar a través del ball dels ulls, podríem dir que qui mira més té major empatia.
En tercer lloc, observem que tracta sobre els mals usos de la mirada.
Hi ha molta gent que acostuma a mirar només quan parla però a l’hora d’escoltar quasi mai mira, això es deu al sentiment de poder, superioritat.
També hi ha gent que sovint utilitza la mirada directe com a gest d’ amenaça. A aquest dos casos els podríem etiquetar com el jocs de les mirades de poder. Segurament molts dels maltractaments de gènere, familiars o laborals que avui dia existeixen han començat amb aquest jocs de les mirades de poder.
Per això cal tornar aprendre a participar en els jocs d’ulls.
Finalment, veiem com la mirada ens ve de molt lluny. Només arribar aquest món l’infant comença la recerca de mirades.
Per tan, una de les primeres experiències d’unió amb la mare és la mirada, que estableix uns grans lligams emocionals.
Podríem dir doncs, que la mirada és el primer canal de comunicació, per això quan mires als ulls d’una criatura pots veure tota una gama de sensacions.
Reflexió personal:
En primer lloc, cal dir que el tema d’aquest capítol a estat molt interessant ja que pocs cops ens adonem de l’ importància que pot arribar a tenir una mirada, personalment aquesta lectura m’ha ajudat a reflexionar sobre aquest tema, i intentar dur a terme alguna de les coses que he llegit. Hi ha una frase que Sebastià Serrano ha escrit que la considero molt important, “Tots som buscadors de mirades” sota el meu parer crec que té tota la raó, ja que des de ven petits comencem la recerca d’altres ulls, a mesura que creixes la mirada de la gent que tens al voltant molts cops es la que t’ha ajudat a aconseguir superar molts reptes, situacions, o simplement la que t’ha demostrat l’amor que pots arribar a sentir per ells.
També m’agrada’t molt com l’autor a transmès la importància de la mirada desprès de néixer, en la socialització, amb l’amor i sobretot en la comunicació.
Per un altra banda, la manera en la qual l’autor a escrit el capítol no m’ha agradat gaire ja que repetia molt les coses i les idees no estaven agrupades sinó que les anava barrejant i repetint-les molt.
domingo, 25 de octubre de 2009
Conte Corneli
Ja fa un temps que fa començar aquest curs. Buscant buscant he trobat la primera activitat que vàrem fer a comunicació!
Aquesta activitat és la següent:
• Quins mecanismes es posen en marxa al sentir el conte?
El primer mecanisme que es posa en marxa és l’oïda, ja que rep el missatge del receptor i fa que el cervell també s’activi davant aquest estímul. La vista també és un mecanisme que és posa en marxa perquè aquest conte anava acompanyat amb molta gesticulació i expressions facials per així emfatitzar la història.
• Final història Corneli:
Quan el Corneli va veure els joves fent el que ell havia fet durant setmanes sense resultat li van caure dues llàgrimes de cocodril molt sentides. Després de rumiar-ho molt va decidir marxar i buscar un futur lluny d’aquell territori on hi havia patit tant al sentir-se incomprès.
El Corneli va caminar durant setmanes però ell estava trist i ja no tenia il•lusió en aprendre coses noves, ja que no es podia treure del cap aquells petits cocodrils. De cop i volta, es va girar i va tornar camí el seu poble.
Quan era dalt de la carena, efectivament, els petits continuaven igual que quan ell va marxar. Al veure això el Corneli es va il•lusionar i li van caure dues llàgrimes de cocodril, però aquest cop d’alegria.
Va baixar la carena per reunir-se amb els cocodrilets, quan ja era allà es va adonar que hi havia molts més que quan ell havia marxat.
Així doncs, el Corneli es va dedicar tota la vida a ensenyar els més joves coses noves i cultivar en ells la curiositat i la il•lusió per aprendre.
• Recopilació d’un fragment de la història:
Va baixar la muntanya, i després de caminar durant molts dies es va aturar. De sobte va veure una bèstia amb una cua recargolada i fent coses molt estranyes com ara saltar de branca en branca, d’arbre en arbre, fer tombarelles, entre d’altres.
El Corneli mai havia vist cap animal com aquell, i tot seguit li va preguntar què era i l’animal va contestar-li que era un mico. També li va dir si ell arribaria a fer tot allò que aquest animal podia fer. El mico li va respondre que ho intentarien. Després de mesos de treballs, el Corneli va aconseguir amb esforç fer els mateixos moviments que el mico.
He pensat en explicar en que consistia el conte per aquella gent que llegeixi el meu blog i no assisteix a les classes de les quals parlo, però...no, potser és millor que us ho imagineu... ja que jo quan vaig saber el veritable final hem va decebre..Potser al lleguir el final i quatre coses més us heu imaginat un conte molt millor que l'original!
sábado, 10 de octubre de 2009
Cançó de saltar corda
La següent poesia va ser la primera que hem treballat a classe de comunicació oral i escrita:
Cançó de saltar corda
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fent-li adéu amb la mà.
Autora: Maria Mercè Marçal