.JPG){kind=small}
Entradas
Llenguatge poètic
1. El poema i el jo poètic
La poesia s'expressa principalment en el poema, però no únicament. Hi pot haver poesia en la prosa, en la novel·la, en el teatre...
Però, centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha un subjecte que parla, que s'expressa, que comunica un missatge poètic. Aquest subjecte (que en la novel·la s'anomena narrador), en poesia rep el nom de veu, de jo poètic, i no s'ha de confondre amb l'autor en tant que personatge històric.
L'autor és la persona que compon el poema, però no és apropiat identificar-lo amb la veu poètica. Deixant de banda si l'autor és sincer o no, o si la composició poètica reflecteix el seu estat d'un moment però no d'un altre, els textos literaris tenen una formulació prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors. Per això diem que un poema, un cop formulat, deixa de ser un episodi històric lligat a una cronologia concreta i esdevé un component del corpus literari general. Així, qualsevol receptor pot fer-se'l seu, interpretar-lo i sentir-lo a la seva manera.
Però, centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha un subjecte que parla, que s'expressa, que comunica un missatge poètic. Aquest subjecte (que en la novel·la s'anomena narrador), en poesia rep el nom de veu, de jo poètic, i no s'ha de confondre amb l'autor en tant que personatge històric.
L'autor és la persona que compon el poema, però no és apropiat identificar-lo amb la veu poètica. Deixant de banda si l'autor és sincer o no, o si la composició poètica reflecteix el seu estat d'un moment però no d'un altre, els textos literaris tenen una formulació prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors. Per això diem que un poema, un cop formulat, deixa de ser un episodi històric lligat a una cronologia concreta i esdevé un component del corpus literari general. Així, qualsevol receptor pot fer-se'l seu, interpretar-lo i sentir-lo a la seva manera.
2. Característiques del llenguatge poètic
El llenguatge poètic té dues característiques bàsiques que engloben totes les altres: ritme i figura. El ritme és la repetició de sons, de paraules. d'estructures, d'idees.
El poema, doncs, té una relació tan intensa –una fusió entre la fonètica i el significat que és intraduïble a la prosa i no és apte per a ser resumit. El poema és una manera original de captar el món i és capaç de provocar un gaudi estètic lligat a un aprenentatge cultural.
Els diccionaris recullen els significats convencionals dels mots, aquells significats primaris, que serveixen per comunicar-se, anomenats denotatius. però, en alguns casos recullen també una altra accepció, el sentit figurat. Per exemple, "anar amb el coll dret" té un sentit literal i un sentit figurat. El sentit figurat pot ser més corrent, fins i tot, que el sentit denotatiu.
En poesia, qualsevol paraula o expressió pot assumir un significat figurat o connotatiu, que depèn del context, de l'autor o del lector. El resultat és el fenomen anomenat recurs expressiu, figura retòrica, o simplement, figura.
El poema, doncs, té una relació tan intensa –una fusió entre la fonètica i el significat que és intraduïble a la prosa i no és apte per a ser resumit. El poema és una manera original de captar el món i és capaç de provocar un gaudi estètic lligat a un aprenentatge cultural.
Els diccionaris recullen els significats convencionals dels mots, aquells significats primaris, que serveixen per comunicar-se, anomenats denotatius. però, en alguns casos recullen també una altra accepció, el sentit figurat. Per exemple, "anar amb el coll dret" té un sentit literal i un sentit figurat. El sentit figurat pot ser més corrent, fins i tot, que el sentit denotatiu.
En poesia, qualsevol paraula o expressió pot assumir un significat figurat o connotatiu, que depèn del context, de l'autor o del lector. El resultat és el fenomen anomenat recurs expressiu, figura retòrica, o simplement, figura.
3. Mecanismes de formació de figures
Hi ha quatre mecanismes principals
1. Supressió: es produeix quan hi ha omissió d'elements que habitualment figurarien en el discurs, com conjuncions, components de la frase, termes d'una comparació; ocultació de significats, etc.
2. Addició: es produeix quan s'incorporen més elements dels necessaris o bé quan es repeteix un element d'una forma insistent.
3. Combinació o canvi d'elements: entre tots dos existeix alguna analogia, que permet fer aquesta substitució. És el cas de la metàfora.
4. Permutació del lloc que ocupen els components del discurs.
1. Supressió: es produeix quan hi ha omissió d'elements que habitualment figurarien en el discurs, com conjuncions, components de la frase, termes d'una comparació; ocultació de significats, etc.
2. Addició: es produeix quan s'incorporen més elements dels necessaris o bé quan es repeteix un element d'una forma insistent.
3. Combinació o canvi d'elements: entre tots dos existeix alguna analogia, que permet fer aquesta substitució. És el cas de la metàfora.
4. Permutació del lloc que ocupen els components del discurs.
4. Elements bàsics de la poesia
La forma que adopta l'expressió poètica és el poema. La unitat bàsica d'un poema és el vers.
4.1 El vers
El vers és una successió de paraules que ocupen una sola ratlla i són determinades pel nombre de síl·labes (metre), la rima i el ritme.
El nombre de síl·labes d'un vers són les síl·labes que es poden comptar fins a l'últim accent. Els versos poden ser d'art menor (menys de 9) o d'art major (9 ó més de 9). En els versos d'art major podem trobar una pausa, cesura, que divideix el vers en dos hemistiquis.
El ritme s'obté mitjançant la repetició de combinacions de síl·labes tòniques i àtones (peus rítmics).
La rima és la repetició dels sons al final dels versos a partir de la darrera vocal tònica. La rima és consonant si rimen tots els sons i assonant si només rimen els vocàlics. També distingim entre rima masculina, quan les últimes paraules dels versos que rimen són agudes, femenina, quan són planes o esdrúixoles, i maridada, si s'alternen versos masculins amb femenins.
4.2 Les estrofes
Els versos es combinen formant estrofes. Si els versos d'una estrofa tenen el mateix nombre de síl·labes, s'anomenen isosil·làbics. Si el nombre de síl·labes és diferent, anisosil·làbics.
Les estructures estròfiques més comunes són les següents: els versos apariats, els tercets, els quarts i les quartetes (d'art major o menor), la quinteta, l'octava, la dècima i el sonet (aquest darrer, més que no pas una estrofa és una estructura de poema).
4.1 El vers
El vers és una successió de paraules que ocupen una sola ratlla i són determinades pel nombre de síl·labes (metre), la rima i el ritme.
El nombre de síl·labes d'un vers són les síl·labes que es poden comptar fins a l'últim accent. Els versos poden ser d'art menor (menys de 9) o d'art major (9 ó més de 9). En els versos d'art major podem trobar una pausa, cesura, que divideix el vers en dos hemistiquis.
El ritme s'obté mitjançant la repetició de combinacions de síl·labes tòniques i àtones (peus rítmics).
La rima és la repetició dels sons al final dels versos a partir de la darrera vocal tònica. La rima és consonant si rimen tots els sons i assonant si només rimen els vocàlics. També distingim entre rima masculina, quan les últimes paraules dels versos que rimen són agudes, femenina, quan són planes o esdrúixoles, i maridada, si s'alternen versos masculins amb femenins.
4.2 Les estrofes
Els versos es combinen formant estrofes. Si els versos d'una estrofa tenen el mateix nombre de síl·labes, s'anomenen isosil·làbics. Si el nombre de síl·labes és diferent, anisosil·làbics.
Les estructures estròfiques més comunes són les següents: els versos apariats, els tercets, els quarts i les quartetes (d'art major o menor), la quinteta, l'octava, la dècima i el sonet (aquest darrer, més que no pas una estrofa és una estructura de poema).
5. Altres formes de poesia
Tot i que associem el concepte de poema a l'estructura en vers, l'expressió poètica també pot tenir altres manifestacions: La prosa poètica és un text escrit en prosa que utilitza recursos poètics.
El cal·ligrama és un tipus de composició poètica en què el text adopta una forma o una disposició relacionada visualment amb el contingut.
El poema visual, en canvi, és una forma poètica que prioritza la comunicació i el poder d'atracció de l'obra. Es caracteritza per la substitució dels elements tradicionals del poema per elements visuals: imatge, dibuixos, gravats...
6. Classificació de les figures
Entre les diverses possibles classificacions, proposem la següent:
- Fòniques, relacionades amb l'aspecte oral: sons, entonació, ritme d'intensitat...
- Morfosintàctiques, relacionades amb l'estructura de les paraules i les combinacions de paraules en la frase.
- Semàntiques, relacionades amb el significat de les paraules.
- Lògiques, relacionades amb la construcció del discurs.
6.1 Figures fòniques
La més important és la rima. Són també figures fòniques l'al·literació (repetició pròxima de sons), la paranomàsia (repetició pròxima de grups fònics), l'onomatopeia (imitació de sons reals) i, en general, els anomenats jocs de paraules.
6.2 Figures morfosintàctiques
La més pròpia del vers és el paral·lelisme o repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides. Altres figures són una repetició d'una sèrie de paraules, blocs de paraules, sigui al començament o al final d'un vers. Altres: anàfora, polisíndeton, asíndeton, el·lipsi, hipèrbaton...
6.3 Figures lògiques
- L'antítesi indica l'oposició de dues oracions, dos sintagmes o dos mots aïllats de sentit contrari
- En la paradoxa es fa l'enllaç de dues idees aparentment oposades, que tanmateix poden arribar a conciliar-se aprofitant un possible canvi de significat de les paraules.
- La ironia consisteix a dir alguna cosa de tal manera que el receptor entengui el contrari del que es diu.
- L'al•legoria és una figura lògica de substitució completa, que es presenta en forma de relat en què apareixen una sèrie d'elements que tenen un sentit i a la vegada són susceptibles d'adquirir-ne un altre de més profund, a partir d'una interpretació en la qual a cada element aparent es correspon un d'ocult.
6.4 Figures semàntiques
Hi ha dues figures semàntiques que destaquen entre totes per la seva importància:
- La metàfora és un dels elements centrals de tota poesia. Consisteix a substituir un mot per un altre, que pertany a un camp semàntic diferent, entre els quals pot establir-se una relació analògica (és a dir, comparteixen algun tret significatiu comú).
- La metonímia (amb la qual englobem la sinècdoque) consisteix en la substitució d'una paraula per una altre, quan totes dues pertanyen al mateix camp semàntic. La relació entre les dues paraules (la literal i la substituïda) es basa en el fet que una és la causa, la conseqüència o una part de l'altra.
Aquetainformació esta extreta d'aquesta pàgina: http://perso.wanadoo.es/dcosg/1r%20BATXILLERAT/GENERES%20LITERARIS/La%20poesia.htmç
Llenguatge publicitari
- És poc formal: presenta un ampli ventall de possibilitats, ja que segons temes i situació pot acostar-se als altres registres: col·loquial, literari, etc.
- Pot ser tant oral (ràdio i televisió) com escrit (diaris i revistes).
- L’estructura de les notícies es fa d'acord amb el que s'anomena piràmide invertida (es comença pels aspectes més importants i es va passant als de menor importància).
- La informació ha de respondre a les següents preguntes bàsiques: qui, què, quan, on, per què i com.
- Entre els gèneres periodístics es poden destacar la notícia, el reportatge, 1'entrevista, els
- En televisió i ràdio està vinculat a semiòtiques no verbals.
- Té una extensió molt reduïda.
- Usa freqüentment recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, regularitats fonètiques, etc.).
- Es recolza sovint en la imatge gràfica.
- Hi ha un predomini de la funció conativa o apel·lativa.
- Un apartat del registre publicitari és la propaganda, que busca l’adhesió a una causa o ideologia.
Llenguatge col·loquial
Com molt bé sabem, no tetes les llengües s’utilitzen en tots els àmbits d’ús possibles, però qualsevol llengua s’utilitza en els àmbits d’ús quotidians, i disposa, per tant, d’un
registre col·loquial. El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que empren els parlants en l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar, ja que ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera, sí que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.La “col·loquialitat” ideal, segons els factors que va establir Haliday, seria la següent:
1.
camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes referents a la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp predominant, no l’exclusiu, perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot parlar de qualsevol tema, fins i tot dels més especialitzats.
2.
mode: oral espontani. Tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure la consideració de col·loquials, com notes o missatges adreçats a una persona de confiança, la llengua col·loquial és fonamentalment oral i espontània. Aquest fet bàsic determina moltes de les característiques d’aquest registre.
3.
tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre col·loquial té, a més d’aquesta funció, i sobretot, la de crear, mantenir el contacte social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són irrellevants i el que compta és simplement l’ús del llenguatge com a pretext com a pretext per a exercir la sociabilitat. Pel que fa al tenor personal, podem afirmar que és informal. La noció de col·loquial s’aplica a situacions comunicatives en què no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què l’atenció que aquests presten al seu discurs es pot dir que és escassa.Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns. Per exemple, es caracteritza per l’ús d’un lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem oposat dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a referir-nos a una mateixa cosa, usarem l’una o l’altra, segons el tipus de registre, com ara dentistao odontòleg
Aquesta informació esta extreta de la següent pàgina: http://www.scribd.com/doc/9289897/03-Tema-03-El-registre-estandard-El-registre-colloquial
registre col·loquial. El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que empren els parlants en l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar, ja que ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera, sí que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.La “col·loquialitat” ideal, segons els factors que va establir Haliday, seria la següent:
1.
camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes referents a la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp predominant, no l’exclusiu, perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot parlar de qualsevol tema, fins i tot dels més especialitzats.
2.
mode: oral espontani. Tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure la consideració de col·loquials, com notes o missatges adreçats a una persona de confiança, la llengua col·loquial és fonamentalment oral i espontània. Aquest fet bàsic determina moltes de les característiques d’aquest registre.
3.
tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre col·loquial té, a més d’aquesta funció, i sobretot, la de crear, mantenir el contacte social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són irrellevants i el que compta és simplement l’ús del llenguatge com a pretext com a pretext per a exercir la sociabilitat. Pel que fa al tenor personal, podem afirmar que és informal. La noció de col·loquial s’aplica a situacions comunicatives en què no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què l’atenció que aquests presten al seu discurs es pot dir que és escassa.Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns. Per exemple, es caracteritza per l’ús d’un lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem oposat dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a referir-nos a una mateixa cosa, usarem l’una o l’altra, segons el tipus de registre, com ara dentistao odontòleg
Aquesta informació esta extreta de la següent pàgina: http://www.scribd.com/doc/9289897/03-Tema-03-El-registre-estandard-El-registre-colloquial
No hay comentarios:
Publicar un comentario